MUNICIPI

Tenim enterraments eneolítics i del Bronze valencià a la vall d'Aigües Vives (Cova de Julio) però no hi ha dades arqueològiques ni ibers ni romans, el que ens fa pensar en l'escassa o inexistent població en aquesta àrea.

Tampoc s'han trobat restes arqueològiques de l'etapa visigoda i musulmana. L'insigne arabista Julià Ribera va indicar la inexistència de arrels a la nostra vall o de població estable, així com la falta de citació del mateix en les fonts musulmanes. Encara que existeix el topònim de "Racó de Matamoros", no sembla correspondre amb cap combat important i es deuria a llegendes populars més que a la realitat, aquesta denominació. No obstant això i encara que no apareixen les nostres terres en el Repartiment del rei Jaume I, amb la conquesta del segle XIII tenim referenciada una alqueria anomenada Aquaviva que Fogués va localitzar a la zona de la Barraca actual. Tampoc es pot mantenir, per falta de proves documentals o arqueològiques, l'existència a la nostra vall del famós monestir servità de Sant Donat i d'eremites en els segles de dominació musulmana.

És a partir de 1267 quan hi ha constància documental del convent de Santa Maria d'Aigües Vives, de l'ordre de Sant Agustí, que serà el punt referencial de la nostra vall fins a la seva desaparició en 1835. En aquesta data, el rei En Jaume donava als agustins el territori comprès entre el Convent i el Portitxol. Altres privilegis del mateix monarca són els de 1270 (dret d'amortització per adquirir béns de reialenc) i el de 1273 pel qual es eximia als possibles habitants de la vall del pagament del peatge. En 1329 es va produir la donació dels García de la Maza que posava en mans dels frares la totalitat de la vall, al concedir-los la alqueria Aquaviva i els territoris des del convent a Cantal Gros. Va hi haver un plet llarguíssim, pràcticament de cinc-cents anys, en que la vila d'Alzira, el Reial Convent d'Aigües Vives i el Monestir de la Valldigna es van disputar l'explotació forestal, ramadera i de la greda de la vall d'Aigües Vives, així com la jurisdicció.

Ja en el segle XV destaca el privilegi concedit pel rei Alfons V el Magnànim al convent de la vall (1450) convertint-lo en "devesa". El rei Felip II ratificava l'anterior privilegi l'any 1595. Durant el segle XVII es van realitzar les obres noves del convent i de l'església (1695). Les relacions amb Carcaixent són intenses de tal manera que la Verge d'Aigües Vives, trobada, segons la tradició, en l'Olivereta en 16 d'octubre de 1250, seria la patrona d'aquesta població.

Els inicis del segle XVIII van ser desastrosos ja que després de la batalla d'Almansa es va saquejar i destruir l'arxiu conventual pels partidaris del arxiduc Carles. En aquesta centúria arriba el plet, abans citat, a les cotes màximes, es romperen prou terres de la vall i es dóna pels frares la Carta de Població (1797) als colons per fundar Santa Maria d'Aigües Vives, l'actual La Barraca, amb unes condicions duríssimes. Al segle XIX destaca l'adquisició de la vall, després de la desamortització de Mendizábal, pels Belda, més tard barons de Casanova. A la segona meitat de la centúria, el tren va dinamitzar la vall.

Formulari de cerca

Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30